Aquest poema pertany a les “Visions” del llibre Visions & Cants del poeta Joan Maragall, publicat el 1900. El tema del poema és el càstig d'un caçador per abandonar la missa en el moment de l'hòstia per caçar una llebre. S'estructura en 25 estrofes de tres versos hexasíl·labs. Així, és d'art menor i utilitza una rima asonant en els dos primers versos de cada estrofa i els tercers són lliures.

El poema es pot dividir en quatre parts. La primera, que ocupa les quatre primeres estrofes, és la presentació de l'escenari: un matí de juny en una església. A fora un caçador sentint la missa. La segona part transcorre en les cinc següents estrofes, quan es desenvolupa el nus de la llegenda. En el moment d'alçar l'hòstia apareix la llebre i el caçador fuig darrera seu. Per això és castigat. La tercera, de la desena a la 21, és la contemplació del caçador al llarg del temps. Finalment, la quarta correspon a la resta d'estrofes on conclou el poema mitjançant la concepció de l'eternitat.

En la primera part, com ja s'ha dit, l'autor situa l'història. Primer de tot introdueix la missa i la situa al matí, quan es fa de dia i utilitza els mots: “ allà dalt” suggerint que l'acció esdevé en una església de una muntanya. A la segona estrofa s'anomena l'època de l'any, l'estiu, i s'introdueix la figura del capellà. Tanmateix hi trobem un element de la llegenda quan l'autor escriu: “amb les portes obertes”, ja que el mal caçador escoltava la missa des de fora. A la següent estrofa remarca el temps i el concreta al mes de juny. Se sap perquè parla de quan floreix la ginesta. És propi de Maragall recorre a elements naturals (ginesta) i sentits, sobreentesos per: oeix, enflaira, ginestar; en les seves poesies i seran molt recurrents al llarg d'aquest poema. A l'última estrofa d'aquesta part, al contrari que a les altres, no hi ha encavallament al primer vers, es mostra una sola idea: el caçador desitja molt una cosa. Llavors torna a marcar la connexió amb la llegenda, citada anteriorment, i l'autor afegeix el detall del genoll a terra, que significa que el caçador respecte la missa i hi està atent.

A la primera estrofa de la segona part apareix un segon element de la llegenda: la llebre. Aquesta apareix al bon punt d'alçar Déu, moment de més proximitat de la terra amb el cel. I per l'adjectiu que utilitza Maragall: endiastrada, marca que passarà alguna cosa, és una anticipació. La següent estrofa explica aquesta anticipació. El ritme de l'estrofa és més ràpid ja que s'ens introdueix un tercer element: el gos. Aquest lladra, la llebre s'escapa i el caçador i el gos la segueixen. Acte seguit trobem el càstig narrat en segona persona del singular als dos primers versos. El caçador per haver seguit els instints terrenals haurà de córrer sempre. El tercer vers és una frase afirmativa per remarcar el càstig. L'estructura de la següent estrofa és igual que la d'aquesta. En canvi, els dos primers versos estan en primera persona del singular com si fos el caçador mateix qui ho diu. El tercer vers, a més a més, modifica la paraula “aquesta” per “alegre”. D'aquesta manera s'ens mostra un personatge orgullós que accepta la sentència que ens remunta al vitalisme nietzschenià de viure sempre. Els tres versos següents marquen continuïtat, mitjançant una personificació del gos (crits), la llebre ( la fressa) i el caçador ( rastre) que s'allunyen.

A la primera estrofa de la penúltima part es marca el pas del temps. Ja ha passat un any. La segona enllaça amb les dues primeres estrofes del poema, és una síntesi d'aquestes. A la següent retrobem la figura del caçador acompanyada per la llebre i el gos, que passen en un vent de visió. Aquest vers és una referència al títol del llibre i significa que passa fugaçment. Els pròxims versos mostren com el protagonista reviu el moment que el va portar al càstig i com, sense aturar-se, continua amb aquest, es denota l'etern-retorn. La història no canvia, per això el poeta es refereix a l'horitzó immòbil. A partir del vers 43 el poema agafa un ritme més constant, ja que es vol representar el pas del temps. En aquest apareix una imatge en la qual el lector és capaç de visualitzar el pas del temps com en una roda. També es parla de plançons, un altre element natural que lliga amb la ginesta del principi; i l'arribada de Corpus que es remarca amb una anàfora. La següent estrofa està formada per versos paral·lels que indiquen el pas del temps. El caçador passa, recorda el moment en aquella missa. Els capellans també es fan vells perquè el temps passa i s'acosten a Déu mentre el caçador és igual en edat i de pecat. En els versos 52 i 53 trobem una antítesi: l'hòstia s'alça i el temple s'aixafa. Això marca més el pas del temps. A la següent estrofa, tot i la continua marca del pas del temps, l'autor ressalta la mort del capellà, ja que el caçador està castigat per tota la vida i no morirà mai. Segueix enfatitzant amb repeticions com puja l'hòstia i alhora descriu com el temple es va desmuntant una vegada i una altra. Llavors, el vers 63 el poeta sintetitza la idea del seguir vivint del caçador enmig del pas del temps de l'hòstia i el temple.

Finalment, en l'última part l'última volta del temple cau i aquest queda tot obert al cel, per tant, l'hòstia s'hi aproxima més. L'autor utilitza dos epítets: el cel blau i l'hòstia blanca. El segon remarca la puresa d'aquest element pròxim al cel. Cal fixar-se també que aquest vers no finalitza amb punt sinó amb coma ja que enllaça amb la següent estrofa. Així trobem una altra continuïtat i més pas del temps: s'alça lentament i l'estiu vinent. Amb el verb floreix el poeta recorda els elements naturals del principi i el fet que la vida continua. La penúltima estrofa rememora que l'hòstia s'enlaire i el caçador passa, recorda i marxa, immers en el seu cicle. Per concloure, l'última estrofa dedica dos versos a l'hòstia i dos al caçador. D'aquesta manera els equipara i els compara. L'hòstia vol arribar al punt més alt del cel i té tot el temps del món per fer-ho. El caçador, d'altra banda, també té tota l'eternitat per caçar la llebre, però aquest a causa d'haver pecat.

Maragall modernitza en aquesta visió la llegenda del mal caçador sintetitzant-la com totes les altres i utilitzant els elements naturals propis de les seves creacions i influït d'una manera constant pel vitalisme de Nietzsche, el viuràs per sempre i acceptaràs el teu destí.