ALLÒ QUE TAL VEGADA S’ESDEVINGUÉ, JOAN OLIVER

Aquest fragment pertany a l’obra teatral Allò que tal vegada s’esdevingué de Joan Oliver. Aquesta comèdia té dues versions. La primera escrita l’any 1930 i reeditada el 1970 fou publicada el 1936. La segona és del 1977. L’obra no fou estrenada fins el 1953 a la sala Guimerà de Mèxic i el 1970 a Barcelona.

L’obra està estructurada en un sol acte i aquest fragment es pot situar just després que Caïm, fill d’Adam i Eva, hagi entrat al paradís a collir una pera per Nara, la seva germana. Aquest, un cop descobert i fora del paradís, dóna explicacions a l’àngel Querub. Aquest n’és el tema principal: les explicacions de Caïm a l’àngel després d’haver comès un pecat similar al dels seus pares.

El text es pot dividir en dues parts. La primera, fins a la novena línia, es concentra en l’explicació del pecat i de la seva planificació per part de Caïm. La segona, en canvi, a partir de la desena línia, fa una reflexió sobre perquè aquest no ha tastat la pera coneixent-ne els efectes.

A partir d’aquí ens centrarem en el fragment en sí mateix. Aquest és un diàleg entre Caïm i Querub. Cal recordar, primer de tot, que Caïm és un dels fills de Adam i Eva, els pares de la humanitat segons la Bíblia, que després de menjar una poma d’un arbre prohibit per Déu foren castigats fora del Paradís. L’home hauria de treballar per menjar i la dona patir per donar a llum als fills.  I també que Joan Oliver utilitza el relat bíblic del Gènesi per a crear aquesta paròdia. Per això farà modificacions a l’obra com la substitució de la pera per la poma o afegirà una filla a Adam i Eva, Nara. També s’ha d’entendre, doncs, aquest desig-pecat de Caïm per entrar al Paradís, present en tot el fragment, ja que ell i els seus familiars hi estàn exempts.

Caïm és qui inicia el diàleg de la primera part amb una afirmació clara i contundent explicant que ha saltat una tàpia, que fa referència a una de les parets que donen al Paradís, amb facilitat. Aquesta oració està encapçalada per un aquest cop, que dóna a entendre a l’espectador que el personatge ja havia entrat el Paradís amb anterioritat i que l’última vegada l’hi havia costat més. Seguidament s’entén que la pera, fruita de l’arbre sagrat i prohibit per tothom excepte Javhé, Déu; d’on Eva i Adam havien robat, és el motiu pel qual Caïm desobeix les normes de Déu i salta la tàpia. Aquest finalitza la seva part del diàleg amb una interrogació amb un to burleta, present al llarg de l’obra, desafiant l’autoritat: l’àngel, en qüestionar, cosa pròpia en el personatge, el pecat de robar una sola pera. Llavors, la resposta de Querub, amb un to més enfadós, és una advertència de les conseqüències que hauria pogut tenir el pecat del jove: dures i a més a més probablament posades a les mans de Déu, la màxima autoritat i més severa. Aquest s’exalta en acabà, cosa que demostren les exclamacions i l’última oració.

La manera com es dirigeix Caïm a l’àngel a la següent resposta demostra la relació de proximitat entre els dos personatges, un to que dennota confiança lluny de la por de l’autoritat que hauria d’imposar Querub, en principi el defensor del bé, que està immers en el món dels dubtes a l’igual que Caïm. Oliver va desprestigiar o burlar-se de certs personatges extreient-los l’autoritat com l’àngel i el diable en altres fragments de l’obra, per parodiar el Gènesi, o el recurs contrari, donar massa autoritat a Caïm, un nen. Amb aquest to, doncs, el jove es desentén de les normes, les prohibicions que Jahvé els ha imposat. Això demostra un factor clau del personatge central de l’obra: la desobediència, la rebel·lia. Caïm està caracteritzat com un personatge racional que ho qüestiona tot i que al contrari que el seu germà Abel no es conforme amb res. Caïm també destaca que és d’una altra generació perquè ell forma part de la segona de la humanitat, a ell no se li havia imposat la prohibició de l’arbre sinó als seus pares. Amb una exclamació demostra exageració envers les peres d’aquest arbre, no entén perqué són tan valuoses. Després, amb el mateix to despreocupat, explica que en volia més però que en ser descobert per un àngel guardià ha hagut de marxar ràpidament amb l’única que havia aconseguit . L’explicació finalitza amb punt suspensius que expressen fracàs, desaprovació, ràbia per no haver aconseguit el seu objectiu.

La segona part és iniciada per Querub que després d’escoltar part de l’explicació del jove es sorprèn notablament. Per això les seves línies estant plegades amb un to d’intriga i acompanyades per signes d’exclamació i  interrogació. En un principi l’àngel se sent alleujat perquè Caïm no l’ha provat, però alhora això li desperta curiositat i li pregunta perquè no l’ha tastat si en coneixia la virtut: el saber, la moral que aporta. Caïm respon que era per Nara, la seva germana afegida per Oliver i així crear polèmica entre els dos fills originals de la Bíblia: Caïm i Abel, i ho aconseguirà perquè es barallaran pel seu amor i Adam en donar-la a Abel crearà una gelosia a Caïm que acabarà matant-lo. Ho fa d’una manera desinteressada i treient importància a la màgia, diu que no hi creu i es demostra de nou que és un personatge molt racional i coherent. També afegeix que prefereix valer-se per ell mateix, que encara que confiés amb la màgia no la voldria per res. Oliver dóna un toc burlesc a les últimes dues oracions burlant-se del fet que fossin peres. Caïm les defineix com insípides i insinua que si hagués estat una altra fruita, com un meló, potser l’hagués provat, per això utilitza els punts suspensius que tanquen el fragment.